Història de la gespa artificial

Tot i que els primers models de gespa artificial es teixiren durant els anys 60 i 70 als Estats Units a fi de possibilitar el joc sobre superfícies d’herba en estadis coberts, un dels principals avantatges d’aquest producte responia a la demanda d’augmentar el nombre d’hores d’ús. Actualment, l’herba sintètica, ja introduïda comunament en els terrenys esportius, també s’instal·la de manera habitual com a paviment decoratiu en àrees residencials, educatives, comercials i paisatgístiques.

GESPA ARTIFICIAL ESPORTIVA

La gespa artificial començà a conèixer-se després de la instal·lació d’aquest producte en 1966 a l’estadi Astrodome de Houston, Texas. Una gespa de molt baixa altura fabricada a partir de fils fibril·lats de poliamida (PA) i instal·lada sobre una base elàstica. Aquest estadi es decantà per l’ús d’aquest producte gràcies que es tractava d’un espai cobert, sense sol ni aire, i a fi de convertir-se en un recinte amb usos múltiples. Des de llavors, la gespa artificial començà a evolucionar, per la qual cosa cada vegada més apareixia en instal·lacions de beisbol i futbol americà als Estats Units i de futbol a Europa.

A principis dels anys 70 es desenvoluparen productes a base de fibres de polipropilè (PP), menys resistents que la poliamida, però també menys abrasives, les quals reduïen considerablement el risc de cremades en els jugadors. Durant aquest període, la gespa artificial esportiva continuà instal·lant-se amb una base flexible per millorar l’absorció d’impactes. Aquest tipus de sistema és el que coneixem avui dia al sector com la primera generació de gespa artificial. 

La segona generació, instal·lada a finals de la dècada dels anys 70 i principis dels anys 80 en els Jocs Olímpics de Montreal per al hoquei i en clubs destacats com el Queens Park Ranges, Stirling Albion o el Luton Town, entre d’altres, per a futbol. Consistia en un sistema molt similar a l’inicial, del qual es diferenciava per un augment de l’altura del pèl de la moqueta (fins a 30 mm.) que es llastava o farcia amb sorra de sílice per millorar el lliscament del calçat i evitar l’aixafament de les fibres.

A pesar de  l’aparent èxit de l’herba sintètica, la dècada dels 80 va ser gairebé crucial, ja que hom posà en dubte la permanència de la gespa artificial per al futbol en les lligues oficials. Els aficionats i els jugadors d’aquest esport començaren a mostrar descontentament envers aquest tipus de paviment per diverses raons: el bot de la pilota era imprevisible; els jugadors havien de fer servir un calçat alternatiu al que estaven acostumats; la fatiga era major en comparació amb la gespa natural; patien lesions a causa de la duresa i l’abrasió del paviment, l’estabilitat dimensional del qual no era l’adequada. 

La reputació de la gespa artificial es va veure deteriorada en qüestió de mesos.

El sector es ressentí a causa del prestigi assolit per l’herba sintètica i es va veure obligat a buscar noves alternatives i a invertir en el desenvolupament de nous materials i sistemes constructius per renéixer. I així fou, ja que a principis del segle XXI la gespa artificial ressorgí. En 1997 aparegué l’anomenada tercera generació, la qual ha anat evolucionant i roman avui dia. Es tracta d’una gespa artificial més segura, més resistent i de característiques més properes a les de l’herba natural.

De fibres fins a 60 mm. d’altura, la tercera generació de gespa sintètica es diferencia actualment de les antecessores per la incorporació de fibres de polietilè (PE) de molt baixa abrasió i major durada que el polipropilè (PP) perquè consta de fils d’una única estructura – els monofilaments- i perquè agrega a la sorra de sílice cautxú com a farcit addicional.

Aquest nou sistema ha aportat diverses millores en el terreny de joc: menor abrasió; major esmorteïment i capacitat d’absorció d’impactes, més durada i consegüentment una major aproximació a l’herba natural. El perfeccionament del disseny i l’estructura de la gespa artificial ha representat avenços notables per a la salut dels jugadors (reducció del nombre de lesions, menor sensació de fatiga, …), a més d’un estalvi considerable dels gestors de les instal·lacions esportives.

Per últim, hem de destacar la introducció dels monofilaments texturats en la teixidura de la gespa artificial, els quals, combinats amb la resta de fibres (fibril·lades o monofilaments), ofereixen un major esmorteïment al producte i contribueixen que el farcit de sorra i /o de sorra i cautxú es desplaci amb major dificultat.

GESPA ARTIFICIAL DECORATIVA

Quant a la utilització de gespa sintètica decorativa en zones residencials i paisatgístiques, també ha tingut canvis importants en l’evolució, més grans que els de la gespa esportiva. Aquests canvis s’han produït tan recentment que encara és habitual trobar persones que se sorprenen quan coneixen els últims productes que han aparegut al mercat.

La gespa artificial decorativa va tenir l’origen a principis dels anys 80, dècada en què es posà de moda l’ús d’aquest producte. S’instal·lava correntment als caires de les piscines, escoles bressol, aparadors, obres de teatre, etc.

Aquest tipus de gespa estava format per fils fibril·lats fins de polipropilè (PP) teixits mitjançant el sistema de fabricació tufting, més o menys a uns 7 mm. d’altura. Les garanties d’aquesta moqueta eren gairebé nul·les i el preu era considerablement econòmic en comparació amb els productes actuals. Aquesta moqueta verda causava simplement una sensació natural de forma visual pel color, però en cap moment era comparable a l’herba pel tacte, per l’estructura o pel confort. La finalitat era merament decorativa i la instal·lació requerida, molt bàsica: s’encolava al paviment o es deixava caure.

Després de l’apogeu de la gespa artificial decorativa als anys 90, diversos fabricants van decidir d’apostar per la introducció del producte al món del paisatgisme i de la jardineria i utilitzaren el mateix sistema de fabricació, però sense la necessitat del farcit de cautxú. No obstant això, a la gespa artificial decorativa encara li quedava molt de camí perquè les fibres existents eren aspres i no aconseguien de donar l’aspecte natural que qualsevol propietari desitjaria al jardí.

Actualment, i des de l’any 2000, amb l’aparició dels nous tipus de fibres més suaus, més resistents, menys abrasives de polietilè (PE) i el naixement de nous fabricants en el sector, la gespa artificial ha evolucionat fins a simular gairebé a la perfecció la gespa natural i ofereix garanties de més de 5 anys de vida.